Català
Vaig començar a pensar aquest projecte gairebé un any després que l’amic Lluís Pau i Vilà partís.
Metamorphora va d’oblit i de memòria. Sobretot, de la memòria que mai no es destrueix però que sí es transforma. Com l’energia. D'aquí l'al·legoria del forat negre, que —diuen ara— no esborra completament el que hi cau a dins, sinó que l’escriu en un alfabet arcà quan la gravetat l’amaga i el segella en la geometria de l’espai-temps. Tal vegada els forats negres són arxius de l’ésser, on allò que fou continua essent, encara que d’una forma incomprensible. Potser l’oblit absolut no existeix. Igual que el grau zero de la consonància, que és inassolible.
Per això, Metamorphora comença amb el vell Epitafi de Seikilos per a Euterpe, la peça musical completa més antiga de què tenim registre, i continua amb l’adaptació d’una melodia del jove Joan Saura qui, ja gran, no recordava haver-la escrit. Tal vegada sóc jo qui n’inventa l’autoria. En són la matèria sonora inicial que els meus agents computacionals transformen per improvisar i fer-me improvisar sobre les imatges generades a partir de les que Clara Garí fa molt va compondre amb les representacions fractals que Heinz-Otto Peitgen i Peter Richter li havien confiat. Tot, a la recerca fèrtil d’un impossible: la inexistent dissonància absoluta.
Josep Manuel Berenguer, guitarra, generació i processament de sons i imatges.
English
I began to think about this project almost a year after my friend Lluís Pau i Vilà passed away.
Metamorphora is about forgetting and remembering. Above all, it is about memory that is never destroyed but does indeed transform—like energy. Hence the allegory of the black hole, which—so they say now—does not completely erase what falls into it, but rather inscribes it in an arcane alphabet when gravity hides it and seals it within the geometry of space-time. Perhaps black holes are archives of being, where what once was continues to exist, albeit in an incomprehensible form. Perhaps absolute forgetting does not exist. Just like the zero degree of consonance, which is unattainable.
That is why Metamorphora begins with the ancient Epitaph of Seikilos for Euterpe, the oldest complete piece of music we have on record, and continues with the adaptation of a melody by the young Joan Saura, who, when older, no longer remembered having written it. Perhaps it is I who invented its authorship. They form the initial sonic matter that my computational agents transform to improvise—and make me improvise—on the images generated from those Clara Garí composed long ago using the fractal representations entrusted to her by Heinz-Otto Peitgen and Peter Richter.
All in the fertile pursuit of an impossible goal: the non-existent absolute dissonance.
Josep Manuel Berenguer, guitar, sound and image generation and processing.