It seems quite impossible to impart any meaning to the very word “knowledge” without postulating - implicitly at least - the existence of somebody, or something, or what-not, who knows. Of course, the nature of this entity is thereby left unspecified. Only its bare existence is certain. This fact, however, suffices to set the notion of existence in a “conceptual” position making it prior to knowledge.
Bernard d’Espagnat (2003) · Quantum Theory : A Pointer To An Independent Reality · https://arxiv.org/abs/quant-ph/9802046v2
La història de Corneli el Centurió és tradicionalment considerada un exemple de fe. Per això, aquesta instal·lació a la Capella de Sant Corneli de Cardedeu és conseqüència d’una reflexió sobre la relació dels fets i les coses que percebem a simple vista amb les seves causes microscòpiques, imperceptibles de forma natural i difícilment adaptables a representacions macroscòpiques, que sovint desconeixem o tendim a negar per raons molt diverses.
Res no és realment com sembla. Ens és difícil creure allò que no podem veure. El món és un embolic dinàmic de coses petitíssimes que tremolen. La seva existència ens ajuda a plantejar-nos per què els fets tenen lloc tal com en tenim consciència. De tota manera, si poguéssim veure el món molt de prop, gairebé no veuríem cap cosa petita, perquè n’hi ha massa d’aquestes coses i cadascuna tremola segons el seu propi patró, generalment caracteritzat per la presència d'una aleatorietat essencial, intrínseca a la natura a escala quàntica.
Aquest projecte es planteja en forma de work in progress, que va incloure la primera instal·lació a la Capella de Sant Corneli durant el darrer mes de recerca, a fi de perfeccionar-ne els detalls de l’obra, que, una vegada acabada, podrà ser instal·lada en altres espais.
Vaig confeccionar un text que parafraseja i reestructura una entrevista feta a Richard Feynman que aprofundeix en les idees que fonamenten la instal·lació. L’URL de consulta és
https://docs.google.com/document/d/1W-5VNcBIFbCJnZMbubunSkVtEFZMvhe0tNbxbgC-wPo/edit?usp=sharing.
Va ser enregistrat, segmentat i tractat, de manera que la seva locució és la part més important del fons sonor de la instal·lació, on tots els sons i les veus generats van ser emesos per sis altaveus vibradors de 300 grams, suspesos a 100 cm del terra dels perfils metàl·lics dedicats a la il·luminació del costat de la paret de la lluerna i altres dos, igualment de 300 grams, suspesos a 30 cm del terra del perfil de l’aresta de la volta de l’absis. La disposició d’aquests altaveus de l’absis recorda l’experiment d’Henry Cavendish per calcular la densitat de la terra, que va demostrar també l’existència de la gravetat, quelcom del que encara avui la recerca no ha trobat responsables definitius en el món subatòmic. A conseqüència de la reproducció de so, la vibració dels altaveus, que els mou mínimament de forma pendular, es transmet a unes plaques d’acer d’un tamany DIN A 4 collades a cada altaveu a fi que transformen i intensifiquen el so, a fi de distribuir-lo uniformement en l’espai d’instal·lació.
Un enregistrament de la locució sense modificacions és accessible a https://youtu.be/dbFav0fo7lE
Amb la intenció de crear un context que comprometi sense impedir-ne totalment la comprensió dels fragments de la locució, com a complement sonor i al·legoria d’allò invisible-inaudible que roman amagat als sentits, hi contribueix com a competidor la sonificació d’un autòmat cel·lular monodimensional estocàstic, del que un ordinador n’implementa el comportament, alhora que projecta una representació visual en blanc i negre en temps real sobre la paret oposada a la de la lluerna. Aquesta projecció és una manifestació visible de la causa de l’emmascarament de la locució. N’impedeix la percepció complerta i, per tant, la perfecta comprensió. De fet, del discurs complert només es podran entendre perfectament alguns fragments i això dependrà del moment en que cada visitant arribi a la instal·lació.
A la paret de la lluerna, que, igual que la porta d’entrada va ser enfisquida amb pintura negra, hi havia tres projectors sobre suports metàl·lics negres. Eren necessaris per projectar una imatge que cobrís els 6,10 metres de paret sense que l’alçada de la projecció superés 1 metre, de manera que es pugués centrar a una alçada que permetés el seu gaudi amb comoditat des de la posició erecta que s’espera de(ls| les) visitants. Si del perfil metàl·lic del costat de la lluerna pengen els altaveus i llurs plaques d’acer, el perfil metàl·lic de la paret de la projecció no té cap funció en aquesta instal·lació.
Pel que fa a les frases, les organitzacions espacial, que ve determinada per la posició dels altaveus que les reprodueixen, temporal, conseqüència de la tria del moment d’inici, i tímbrica, determinada pel grau de filtratge, resulten del comportament d’un conjunt de vuit agents computacionals que observen el comportament dels altres, a fi d’actuar, segons les seves pròpies preferències, a favor o contra el que perceben dels seus iguals. Cada agent tria les probabilitats d’emular el comportament d’algun element del conjunt i la d’introduir comportaments nous. Són probabilitats complementàries. D’aquesta manera, un visitant qualsevol, a menys que romangui dies a la instal·lació, tan sols escoltarà uns pocs fragments del text totalment comprensibles. El comportament de la instal·lació és dinàmic, mai no es repeteix i això és tant per la natura dels agents computacionals que gestionen el comportament de les locucions com per la natura de l’autòmat, que decideix la generació de la imatge projectada i part de la generació de so. Aquest modus operandi és un element important en diverses instal·lacions meves, cada vegada amb formes i estratègies noves i que s’inspira en la idea d’oscil·lador acoblat, una entitat funcional recurrent, tant en la natura viva com en la matèria inert quan assoleix un cert grau de complexitat. N’explico les raons de la tria d’aquesta opció més endavant, al respecte de la previsió d’impacte en el context cultural, artístic i/o social, justament perquè es tracta de raons culturals, artístiques i socials
Una lleixa de 60 cm x 40 cm. instal·lada a la paret de la lluerna lateral allotjava un ordinador MacMini M1, una interfície d’àudio GigaPort i quatre amplificadors estèreo. L’ordinador implementa el comportament visual i sonor de tota instal·lació i transmet les ordres per mitjans de les connexions d’àudio a la interfície i els altaveus i de vídeo, als projectors.
Si per impacte entenem la mesura de la influència o canvi significatiu introduït per una innovació, estar en condicions de preveure l’impacte de les pròpies obres d’art en els contextos socials, artístics i culturals abans que hagin estat presentades públicament em sembla extraordinàriament difícil. Coneixem l’impacte de les obres d’art quan ja han estat exposades i sovint cal que passin anys per a ser capaços d’avaluar-lo. A més, considerades individualment, l’impacte de la major part d’obres artístiques acostuma a produir-se en relació al context artístic del que brollen. Crec que paga la pena que, en el cas que un artista qualsevol cerqués algun resultat de la mesura de la incidència social de la seva obra, una cosa és el que voldria i una altra, el que de debò en resulta. Ni l’art ni la teoria de l’art són ciències amb gaire capacitat de predicció. Voldria defugir declaracions de principis pretensioses, doncs, i per això aprofitaré aquest espai tan sols per descriure el que m’agradaria que passés o podria passar, que no necessàriament ha de coincidir amb el què finalment passarà.
Invisibles i observables és una resposta personal a una percepció que em preocupa i m’impacta profundament : el creixement del negacionisme que afecta a coneixements abastament comprovats i consensuats. Vàrem ser testimonis d’episodis importants de negacionisme durant la pandèmia, però aquesta tendència ve de molt abans. En trobaríem força exemples on la negació de les causes antropogèniques del canvi climàtic, que, malgrat el consens científic i les pressions polítiques no sempre prou eficaces, a voltes sense embuts, a voltes emmascarades, entitats molt poderoses -i amb elles, persones no gens poderoses però directament dependents-, encara sostenen. Existeixen altres negacionismes notables, aparentment menys perniciosos des d’una perspectiva social general, però de gran poder devastador de les ments individuals. Un és el terraplanisme, que nega l’esfericitat de la Terra, fins i tot, la gravetat, demostrada experimental per Cavendish ja a finals del segle XVIII. Un altre és la suposició que les esteles dels avions de línia són ejeccions de substàncies variades destinades al control de la població en tota mena de dominis socials i nega que es tracti de condensacions d’aigua condicionades per les baixes temperatures de l’aire i la humitat. També ho és la pretensió que les campanyes de vacunació son subterfugis per injectar xips dissenyats per controlar la població, quan, si usem el mòbil, no cal la inoculació en massa de cap xip que ens faci objectes de control, perquè ja el duem a sobre. Però n’hi ha molts més. Sovint, aquests negacionismes es presenten associats a sospites de conxorxes variades que, malgrat la inexactitud de les informacions que tenen en compte, poden derivar d’actituds moralment desitjables i èticament justificables, com ara el qüestionament de l’autoritat o el de qualsevol informació, vingui d’on vingui.
Les raons generalment adduïdes per tota mena de posicions negacionistes i conspiranoiques defugen l’aprofundiment en el detall de l’estructura fina de les coses, d’allò que no podem destriar a simple vista o que la seva comprovació exigeix raonaments llargs o complexos. Al contrari, entre les seves argumentacions, hi trobarem premisses en forma de grans declaracions de principis i conviccions ètiques generals, moltes vegades auto-caracteritzades d’holístiques, que barren el pas al crèdit a qualsevol dada o anàlisi potencialment capaç de justificar posicions aparentment contràries, especialment, aquelles que, erròniament titllades de reduccionisme, miren d’interpretar el món en termes d’acumulacions immenses de partícules que no podem veure directament, però que proporcionen un context raonable on les conseqüències de les seves interaccions són consistents amb el món que observem. És evident que un món de partícules invisibles és perfectament compatible amb la idea que l’emergència de les propietats del conjunt total de les parts no és tan sols el resultat de la seva suma trivial. Tanmateix, aquesta es una de les objeccions més comunes a les intencions de cerca de respostes a preguntes generals en les interaccions entre les coses més petites que hem estat capaços d’imaginar, les partícules subatòmiques. El debat holisme-reduccionisme és, però, avui en dia, fictici, i no és qüestió de manca d’informació sinó de com la informació és processada. Per exemple, a la base del rebuig per qüestions morals de la teoria biològica de l’evolució hi ha interpretacions que sí poden ser considerades reduccionistes, justament per no tenir en compte tots els detalls de la formulació de l’evolucionisme ni que es tracta d’una teoria estrictament biològica, de cap manera sociològica ni antropològica, que ha anat adaptant-se a l’arribada de noves dades. Un exemple actual en són el creacionisme i l’anomenat disseny intel·ligent, que neguen l’evolució i, malgrat la manca de suport de la comunitat científica, es presenten com opcions científiques alternatives i en diversos indrets, com ara algunes àrees d’USA, gaudeixen de cert suport.
Tothom manipula, conscient o inconscientment, i l’eficàcia de la manipulació té relació amb el poder que cadascú ostenta. Això és un problema que sembla créixer si tenim en compte la densitat de notícies falses o parcialment falses que ens arriben. La necessitat de confiar és un aprenentatge ancestral, tal vegada una tendència instintiva, però no sempre estem en condicions d’identificar en qui i en què confiar. El secret n’és l’emmascarament del detall. El nombre creixent d’opcions interpretatives contribueix en què se’ns presentin com equivalents. Les nostres creences prèvies i la mandra ens porten sense pensar-hi gaire a considerar millors unes que altres, de manera que acaben per condicionar la percepció i la consciència del món que ens envolta. Aquesta tendència general ens indueix a quedar-nos en l’escorça de les coses i, malgrat nosaltres mateixos, a contribuir així en la construcció d’un món on el domini de la narració esdevé més important que la veracitat del que es narra.
Voldria que la tendència sempre necessària al qüestionament de l’autoritat i de tota mena d’informacions no brollés de posicions emocionals sinó que fos la reflexió íntima el que li donés la força i l’escalf. Sóc conscient que no tinc poder per condicionar això per mi tot sol o per la meva obra aïllada, però sí, crec, per contribuir humilment en la inducció a pensar o reforçar la idea que tots podem entendre que per molt amagades que ens quedin les coses, per petites, mínimes o aparentment distanciades del que ens interessa, juntes configuren el món i que si volem incidir en ell, ens cal actuar no en l’aparença sinó sobre el que l’escorça amaga. Tan sols ens cal dedicació i esforç per aprendre a nedar cada vegada a més profunditat.
Pel que fa la presentació pública, Invisibles i observables adopta la forma d’instal·lació. Això prové del fet que sempre m’he sentit identificat amb una idea de Pierre Restany, teòric de l’Escola de París, un dels fundadors del Nou Realisme, al respecte de la tensió entre la representació i la presentació en les obres d’art. Sempre m’ha atret la possibilitat de produir i pensar obres que es presenten a elles mateixes. Obres que no representen res. Però no tan sols. Vull vives : que es construeixen elles mateixes i construeixen la seva realitat. Obres que evolucionen en el temps Per això, la tendència a l’ús de comportaments generatius prou iguals a sí mateixos, per mantenir llur identitat, però sempre canviants, a fi que siguin prou interessants i suggereixin prou idees i sensacions que atreguin l’atenció de(ls| les) visitants. A Del paisaje sonoro y la instalacion (https://ojs.uv.es/index.php/LAOCOONTE/article/view/21256 ) ofereixo una reflexió més complerta al respecte d’aquesta orientació. En el cas d’Invisibles i observables, adjudico la funció d’auto contrucció a dos elements. D’una banda hi ha el comportament degut al càlcul de l’autòmat cel·lular monodimensional estocàstic. Els autòmats cel·lulars estàn relacionats amb processos físics i biològics de tota mena. També tenen molta importància en la ciències de la computació, teoria del caos i sistemes complexos i cibernètica. De fet, són un element conceptual que relaciona totes aquestes disciplines, les quals contribueixen en la conformació d’un món emergent de regles mínimes que no han estat dissenyades per assolir un comportament prèviament establert. Els estocàstics són molt interessants perquè les regles que els defineixen són aplicades o no en funció d’una probabilitat que se’ls hi assigna en la seva definició. Això permet la generació d’imatges i sons estilísticament similars però contínuament canviants, que és una de les coses que cerco. D’una altra banda, hi ha els agents computacionals que gestionen la posició dels sons en l’espai, el temps i les seves característiques tímbriques. Aquests agents, tots definits de la mateixa forma, igual que els elements de l’autòmat, amb les mateixes característiques de funcionament, doncs, en virtut de les seves interrelacions són també capaços de generar dinàmiques contínuament canviants i molt complexes, que ens poden suggerir la il·lusió d’una creació continua i independent de cap autoria humana. El seu funcionament recorda el dels oscil·ladors acoblats que podem trobar en força manifestacions autònomes naturals i artificials. La interacció entre partícules subatòmiques, la sincronització de les cuques de llum, del cant de les granotes, del dels saltamartins, les cèl·lules cardíaques, la sincronització en les xarxes de neurones, en processos macroeconòmics, circuits electrònics, sincronies poblacionals en ecologia, etc., són alguns exemples de la seva presència en contextos naturals i artificials.
Metodologia de la recerca o la creació
Es contempla la realització de diverses tasques i objectius que he dut o duré a terme. Cap d’aquestes tasques es delega. Totes resulten de l’aplicació artística de les tècniques necessàries al projecte. En aquest cas, el domini de la tecnologia es considera tècnica artística, igual que el dels materials ressonants.
- Concepció del projecte
- Programació de l’autòmat cel·lular monodimensional estocàstic
- Programació de la representació visual de l’autòmat i comprovacions i comprovacions de formats i tamanys de projecció
- Programació de la representació sonora de l’autòmat i comprovacions dels límits del seu espai sonor
- Escriptura del text de la locució. 11 fulls. 30000 caracters
- Enregistrament de la locució. Segmentació i tractament del material obtingut.
- Programació dels agents computacionals per al control dels senyals d’àudio d'aquest cas específic
- Compra de materials i dispositius (els materials i dispositius van en un pressupost que no afecta aquesta beca, però el fet de dur a terme la compra es considera aquí feina de l’artista)
- Comprovacions del sistema d’àudio integrat per la interfície Gigaport, els amplificadors i els altaveus. Ajustament del sistema d’àudio al sistema operatiu de l’ordinador. Regulació de nivells específics òptims per als materials sonors de la instal·lació.
- Comprovacions sonores de la vibratilitat de les planxes d’acer amb els altaveus i presa de decisions sobre el tamany i el gruix definitus de les plaques d’acer, consistents amb els nivells específics òptims per als materials sonors de la instal·lació.
- Comprovacions de les possibilitats de suspensió dels altaveus.
- Comprovació i ajustament de la balança del simulacre de la balança de Cavendish a l’absis.
- Transport de materials a la Capella de Sant Corneli
- Muntatge a la Capella de Sant Corneli
- Presentació d’ Invisibles i observables a la Capella de Sant Corneli
- Supervisions diàries, a fi de comprovar i ajustar definitivament el funcionament dels altaveus-pèndul i les paques d'acer.
- Supervisions diàries, a fi de comprovar i ajustar definitivament el funcionament del simulacre de la balança de Cavendish integrada pels altaveus de l’absis i altres elements, com ara la barra metàl·lica que els separa.
- Concepció definitiva del taller en funció de la instal·lació.
- Durant la darrera setmana, taller d’iniciació a l’aplicació de tècniques audiovisuals a la instal·lació artística basat en els materials instal·lats i la filosofia de la instal·lació.
Cardedeu és una vila culturalment molt activa on la contribució dels actors culturals locals hi és molt present. Evidentment, el meu desig va ser en tot moment establir un diàleg al respecte de la temàtica d’Invisibles i observables amb les comunitats culturals de la ciutat a tots els nivells.
