l'Univers és tot infinit
perquè no té marge, termini, ni superfície
no és totalment infinit
perquè cada part que d'ell podem prendre és finita
i cadascun dels mons innombrables que conté és finit
és necessari que un nombre infinit de mons contingui tots els mons possibles?
existeix un nivell n per al que l'espai n-dimensional és real i infinitament extens?
existeix un n per al que hi ha un únic espai real de dimensió n?
si existeix, aquest espai és finit i ilimitat
existeixen infinits espais reals de totes les dimensions i són finits i ilimitats?
existeix una connexió entre tots els estats de l'Univers Múltiple?
vivim en un univers abstracte que no sembla mantenir cap relació amb els aspectes dels altres universos. però, i si els límits del nostre univers es relacionen amb els de tots els altres en virtut de l'efecte túnel?
tot el que és visible está trabat a l'invisible
l'audible a l'inaudible
el sensible a l'insensible
pot ser que el pensable a l'impensable
endinsar-se en el desert és comparable a endisar-se en l'infinit.
en caminar pel desert. t'enfrontes a l'infinitud de la sorra
des d'una perspectiva humana,
el món está fet de coses que poden ser descrites i de coses que no.
de la divina substància,
a vegades per ser infinita,
a vegades per ser molt lluny d'aquells efectes que són el termini últim de la nostra facultat discursiva,
no res podem conèixer més que per vestigis,
com diuen els peripatètics;
per induments, com diuen els cabalistes;
d'esquenes i per darrere, com diuen els talmudistes;
per mirall, ombra i enigma, com diuen els apocalíptics
la capacitat de la ment és limitada
I, la capacitat d'informació del cosmos, també
sembla propera a 10 e 120 bits
un càlcul aproximat de l'entropia màxima per al big crunch és de 10 e 123.
la tensiò lambda sembla ser de 10 e -120 per sobre de zero
la força que ara mou l''univers va sorgir d'un valor completament menyspreable
ens veiem obligats a pensar en contexts causals immediats
hi ha massa distància entre la descripció de les coses que poden ser descrites i la realitat del que es pretèn descriure.
sempre hi ha un límit a la definició.
sempre, també, una deformació,
una aberració deguda a les característiques dels nostres instruments perceptius, els naturals i els que nosaltres construim.
no sempre, o gairebé mai, la nostra identitat personal coincideix amb el temps mesurable dels nostres instruments.
la qualitat dels sentits és més aviat pobre.
tenim sensacions nítides, però no pels sentits, que ens distancien de la realitat.
resta l'espiral del pintor quasi fotogràfic,
en adonar-se que, si hi ha alguna cosa,
no és distància entre el mileni i l'instant,
entre el que pertany i el que no pertany,
entre el que va veure i no fou capaç d'enfocar al seu telesopi
és poc, però podria ser tot
la percepció ha evolucionat, però si abans era imprecisa, continua sent-ho ara
no podem esperar que l'aparell perceptiu sigui eficaç més enllà dels límits dimensionals en els que ha evolucionat
per això mai no sabrem si el món real és o no és tridimensional.
té sentit pensar que el món real té dimensions?
la percepció conscient depèn del cervell,
té en compte les imprecissions de les imatges que li arriben.
ens passem la vida en una mena de realitat virtual
en el fons de les representacións hi ha les neurones.
no res és per natura blanc o negre, groc o roig, amarg o dolç
per convenció hi ha color
hi ha el dolç i l'amarg
però en realitat, tan sols hi ha àtoms i espai
en la natura no hi ha nucli ni pell. tot és substància.
la realitat és sempre exacta i seria absurd preguntar si es verdadera o falsa
la veritat és la coincidència de l'aparença amb la realitat
pot ser més o menys acurada, directa o indirecta
el real no necessita d'una intel.ligència per a existir;
però la veritat sí, perquè és una relació de la intel.ligència amb el real.
veritat i realitat no es confonen
la veritat és obra d'alguna intel.ligència
el real existeix i subsisteix sense una intel.ligència que el pensi o faci d'ell objecte de coneixement i de veritat.
una ment conscient pot influenciar la producció de generadors aleatoris d'esdeveniments.
les bases del coneixement científic són humanes
pot la Ciència descriure amb fidelitat una realitat donada?
en el procés de formació de les imatges en la ment,
sempre s'hi interpon quelcom entre elles i les coses
hi ha un tel entre la realitat i l'experiència
els electrons són maneres de crear fenomens en algun domini de la natura
els electrons són eines!
les cordes són camps entrellaçats que formen l'espai-temps
la seva energia localitzada en una àrea donada és el que definim com una partícula
els elements que formen els objectes no són objectes
la pregunta de si les particules existeixen en el temps i en l'espai no té sentit.
tampoc no tindria gaire sentit que la matèria fos una substància real
és la matèria infinitament divisible?
una ment conscient pot actuar en el domini quàntic
sobre els camps d'energia de fons de l'espai
doblegar l'espai-temps local per crear un pou probabilista
capaç d'influenciar els resultats de processos probabilístics locals.
una realitat independent del context ordinari, ni pot ser adjudicada al fenomen ni als dispositius d'observació
no es pot parlar d'una conducta particular independentment del procés d'observació
és impossible la descripció exhaustiva de la natura?
o tal vegada, una conjugació de caos determinista i d'indeterminació quàntica pot arribar a una predicció exacta?
les lleis naturals formulades al respecte de les visions quàntiques no se centren en les partícules, sinó en el que sabem d'elles
és el real de natura física?
pot ser descrit en termes d'una ciència exacta?
pot la Ciència copçar una realitat en sí?
seran un dia el mateix la Ciència i l'Ontologia?
a mida que l'escala s'acosta a la de Plank, 1 e -39 cm, les coses es tornen infinites.
un no res més petit que l'escala de Plank té una funció d'ona infinita.
però l'infinit s'anul.la a l'escala de Plank.
si existeix una unitat mínima de temps i un element mínim de camp en l'interval d'una corda, aleshores existeix un límit al que la gravetat pot compactar l'espai-temps aquest límit hauria de ser tal que anul.lés les singularitats.
la curvatura de l'horitzò d'esdeveniments no és singular. l'única localització patològica és a t=0, en el centre del forat negre.
però prop del temps zero, les cordes, més petites de 10 e -32 cm, no caben en l'espai. pel seu tamany irreductible, no pot existir una singularitat infinitament densa al principi de l'Univers.
juntes estaven totes les coses, ilimitades quan a quantitat i petitesa, perquè també les coses petites eren ilimitades.
el temps no és una funció qüàntica
transcorre a intervals infinitament més petis que el temps de Plank
infinites sèries de temps,
en una xarxa creixent i vertiginosa
de temps divergents, convergents i paral.lels.
aquesta trama de temps que s'aproximen, es bifurquen, es tallen o que durant segles s'ignoren, abasta totes les possibilitats.
si el temps fluís a l'Univers de forma rotatòria, aleshores, qui caminés en la direcció de la rotació arribaria a trobar-se a si mateix en el punt de partida però en un temps anterior.
els forats negres roten. perquè no hauria de fer-ho l'Univers?
la introducció de la idea de temps no ha de servir per explicar la noció del Continu, molt més primitiva i general
tot interval (a, b) conté un nombre infinit de nombres trascendentals.
un límit és quelcom d'infinitament petit
el límit és presència, en un ordre, en forma de l'infinitament petit, de l'ordre trascendent
el límit és trascendent respecte del que delimita
el buit és la plenitud suprema, però l'home no té dret a saber-ho
no té sentit veure l'infinit perquè no pot ser experimentat
la pretensió de saber d'ell a través dels sentits és similar a la de voler veure amb els ulls la substància i l'essència.
l'últim ordinal és inconcebible
qualsevol descripció de l'últim ordinal pot ser aplicada a un ordinal a menor que ell
és impossible definir un darrer ordinal
si existís, aleshores, immediatament tindriem un últim ordinal més u
un conjunt infinit té la mateixa potència que algun dels seus subconjunts propis
voldriem obtenir una descripció exacta dels pensaments d'una ment infinita.
l'infinit absolut és inassolible
en el transfinit hi ha intinitud d'infinits clarament limitats,
infinits sotmesos a noves extensions i, per tant, relacionats amb el finit.
aleph1 és el primer ordinal de cardinalitat més gran que omega,
aleph1 és el primer ordinal que no te correspondència biunívoca amb omega hipòtesi del continu
per a tot nombre cardinal infinit aleph(subalfa) , 2(superaleph(subalpha) = aleph(subalfa+1)
c, el nombre cardinal del continu és el menor cardinal no nombrable
c = 2 (superaleph(sub0)) = aleph(sub1)
aleph0 és el conjunt d'ordinals nombrables
sembla impossible que c, un inifinit infinitament més ric, pugui ser assolit per un procés discret que afegeixi un conjunt a cada iteració
amb el temps, la tendència general serà considerar falsa la Hipòtesi del Contin
