Sorprenent experiència, la d’una multitudinària reunió de vasos, ampolles i altres peces de vidre verd en constant agitació i guirigall. De ben segur que em produeix alegria i desperta el meu esperit jocós : ¡Cantan un huevo! Si, és cert, però, al marge del benefici indiscutible de la presència del sentit de l’humor en una obra d’art, de sobte em trobo immers en un mar de vectors mecànics, socials, polítics i històrics. Canten i reflecteixen. Reflexionen. Reflexiono, també jo, gràcies a elles.
I, sobretot, evoco Christiaan Huygens. Em passa sovint amb les obres de Peter Bosch i Simone Simons. No pel fet trivial que comparteixen nacionalitat, ja que això és una cosa que no s’escull, sinó perquè Huygens, apòstol del moviment ondulatori, de la vibració, del xoc, un parell de segles abans que Poincaré abordés el seu famós i inquietant problema dels tres cossos, el que ja va tenir en compte el pèndul compost, el primer sistema dinàmic mai no estudiat, també es va adonar que l’atzar viu emboscat en l’aparent periodicitat dels rellotges. Massa, pes, moment, força, impacte i col·lisions són els elements que de les seves peces, fetes de pènduls, ressorts i mecanismes, com els rellotges de Huygens, extreuen alguna cosa que, més enllà de la seva condició d’objecte, les transcendeix en forma de vibracions per a que, travessant el temps, arribin als sentits humans, ja que és en la ment, i sols en ella, on viuen moviments, llums i sons. Així és com la seva forma, el seu aspecte, el seu límit, esdevenen funció, perquè és una conseqüència de l’articulació i la juxtaposició de les parts necessàries per a portar a terme el seu comportament, al mateix temps, per suposat, una altra funció, precisament, conseqüència de la seva forma.
L’art, domini en el qual, malgrat la influència dels corrents conceptuals iniciats el segle passat, tradicionalment s’atorga un major pes a la forma, no ha donat molta rellevància a aqueixa idea, vertadera pedra angular de la comprensió humana de la natura. L’art tendeix a quedar-se en el signe i, per això les seves significacions, massa sovint esdevenen novament signes de dubtosa comprensió. Potser pel que hi ha de dubtós en el seu contingut, potser, en l’extrem, per la seva absència, per l’absència de funció en una estructura muda però mai absent. Fins i tot, potser, per la pretensió d’una funció inexistent, o per la fascinació màgica pel discurs arcà.
Però no hi ha res més que el que hi ha. Les coses són com són perquè fan el que fan i fan el que fan perquè són com són. No hi ha grans preguntes ni respostes més enllà d’aquesta simple constatació. Això emergeix amb molta força davant la jovialitat de Cantan un Huevo. Una idea transparent, com el vidre verd i ple de llum que s’oposa al fosc i opac metall, la seva ànima.
Rellotges i oscil·ladors acoblats. Solidesa i subtilesa. Nombre i estocàstica. Indeterminació i mecànica : l’ elasticitat del que és impredible en els agents mecànics de l’erosió. Tot això s’endevina amagat sota la pell de Cantan un Huevo, encara que també sota la de la majoria dels projectes que Peter i Simone en diuen vibratoris, en els quals es posa de manifest un aspecte de gran rellevància per al coneixement, tant per a la ciència dels nostres dies, com per a la de les èpoques passades, fins i tot per a la de les més remotes, i que sovint es tendeix a eludir, potser per la seva naturalesa totèmica e impenetrable. Es tracta d’una conjectura ben antiga i no definitivament resolta, és a dir, la intuïció per la qual la juxtaposició d’un nombre crític d’elements iguals o similars no es tradueix en una addició simple. Estem davant un cant a la vella, però no per això intranscendent, qüestió de si el tot és o no és la suma de les parts. No és matèria trivial ni insignificant : sense embuts, es podria dir que si el tot és com és i no està constituït més que per les seves parts, en les seves parts es troba, necessàriament, la seva descripció, sigui com sigui aqueix tot, siguin com siguin les seves parts. El cert, en qualsevol cas, és que en tals situacions, sorgeixen aspectes que no s’aprecien si no s’arriba a un determinat nombre crític. Els teòrics de les xarxes i les ciències del coneixement han anomenat emergència aquesta propietat dels sistemes complexos per la qual elements formals i funcionals que, sense estar explícitament inclosos en la definició inicial dels elements simples constituents, emergeixen com per art de màgia d’on ningú no sap dir, per què a primer cop vista sembla que emanin de la totalitat; i això, en realitat, no hi ha intuïció que ho resisteixi.
Cantan un Huevo n’és un exemple privilegiat. Riquesa de l’objecte i col·lapse de la predicció, ambdues provenen de dues fonts : una, la pròpia natura impredible de l’objecte, que superat el nombre crític genera emergències; l’altra, la relació que hom estableix amb ell. Això, en el cas del so, tremendament impactant, fruit del sotrac imposat per la matèria metàl·lica al vidre, és obvi : l’objecte sonor global es tan complex, tan ric, tan divers, que hom escull, conscientment o inconscientment, és igual, l’estímul que dona lloc a les seves percepcions. La seqüència i la sincronia de sons, necessàriament fruit del funcionament de la gran màquina, només pot ser percebuda de forma fragmentària a causa dels límits del receptor, el qual no pot ser considerat molt diferent d’una màquina. Pel que fa a allò que es veu i a allò que es mou, passa el mateix : resulta impossible la pretensió d’una imatge total de l’objecte o una trajectòria. En primer lloc, perquè no existeix, ja que és un sistema dinàmic contínuament canviant del qual és impossible dir si repeteix o no els estats que travessa. En segon lloc, perquè ningú no pot retenir tots els detalls en la ment. Esdevé, així, un ens de naturalesa incopsable.
Incapaç de metabolitzar tota la informació que constantment la peça genera, hom, sense cap més alternativa que la percepció d’uns quants fragments de la seva realitat, es contempla a si mateix completament absorbit per ella. No és perillós ni estrany. Ni deshonrós ni indecent. És sols un canvi de perspectiva : ja no és la Terra el centre del món. Tampoc l’espècie humana, cim evolutiu ni estirp de divina ascendència. Cantan un Huevo és una metàfora del món. Del nostre món. De la vida, plena ella de rellotges. Rellotges petits. Rellotges grans.