Sé el que vull? Si és pensable i desitjable, és possible? Al menys des d’alguna perspectiva, pot semblar que les coses impossibles poden ser de dues classes que s’exclouen: impossibles-només-ara o impossibles-per-sempre. Fins a quin punt el que desitjo ara i ara no és podria ser considerat utòpic? En la mesura en que no existeix cap camí per arribar-hi? I si l'únic camí possible fora atòpic? Quina informació de mi dóna el fet de que el que vull sigui o no possible ara o en algún altre moment? Més íntimament, puc realment pensar que sóc lliure de voler el que vull? La recerca d’un estat d’autèntica llibertat del que puguin procedir les volicions, diu Shopenhauer a Über die Freiheit des menschlichen Willens , provocaria una fuga a l’infinit sense solució : la resposta afirmativa a la pregunta de si l’home pot voler el que vol justifica la pregunta de si l’home pot voler el que vol voler, i així successivament sense convergència... per eliminar paradoxes no gaire allunyades d’aquesta, Wittgenstein conclou, en la proposició 5.632 del Tractatus que “el subjecte no pertany al món, és un límit del món”. La prevenció contra el que no té límit, però, és vella : el malitiae dedecus de Severi de Boeci no abandona la tradició aristotélica, coincident, pel que fa a aquesta prevenció essencial, amb el parer d'Anaximandre, per a qui l'apeiron és causa darrera de creació, pero també de destrucció de totes les coses. Curiosament, malgrat la necessitat de considerar l'actualitat real de l'infinit a l'obra d'Antifó, Arquímedes i Eudoxe, l'argumentació filosòfica a favor arriba molt més tard a ser consistent.
A mí em sembla que el Vell Bach no temia l’infinit. No el marejava gaire considerar la recursió infinita : dir, escriure al marge de la partitura del Canon per Tonos de l'Art de la Fuga , voler veure crèixer la glòria del rei de la mateixa manera que creix la modulació és la formulació d'un desig, semi-conscient, si més no, de plantejar per a alguns conceptes, tonalitat i glòria reial en aquest cas, un límit fora del món. És notable la subtilitat del recurs bachià per glossar aquest desig inassolible. En acabar la primera volta, la tonalitat del cànon no és la mateixa que al començament : ha augmentat una segona major. Al cap de sis modulacions successives, desprès d'haver-la aparentment abandonat, la tonalitat inicial apareix novament com per art de màgia : és la mateixa que la inicial, tan sols ha canviat l'octava. En aquest punt, el Canon per Tonos pot acabar, com tradicionalment tothom interpreta, però em pregunto si a Bach no li hauria seduit la idea de Bruno segons la qual l'intel.lecte arriba allà on no ho fa cap procès ilimitat, com ara el de tornar i tornar a fi de remontar a l'infinit la glòria del rei Frederic el Gran de Prusia mentre la música continuava indefinidament.
La no formulada obligació formal, però sempre vigent, de posar límits a les músiques sempre ha creat problemes : es contradiu amb la tendència gairebé contínua a l'expansió de les dimensions de l'espai a on la música té lloc. Sovint em pregunto si la música deixarà de ser música a mesura que eixampla límits; i la pregunta és extensible a les altres arts, evidentment. De fet, aquesta era la tesi de Fontana : la negació de l'art per la confusió dels límits; tesi que fàcilment es vincula a un desig de no materialitat de l'art, tal vegada vestigi del "vivo sin vivir en mí" que volta la ment occidental amb insistència variable al llarg de la seva Història.
La música és plena d'exemples que mostren marcada inflacció dimensional. Un cas important és l'expansió temporal, en augment de les cançons populars a les sonates de Beethoven, de codes desmesurades, i a les òperes de Wagner, monumentals, per no parlar dels darrers treballs, també operístics, de Messiaen o de Stockhausen, que duren dies; un altre no menys notable és l'eixamplament dels límits espectrals i dinàmics, gaire bé continu a occident, delCant Gregorià a les obres dels romàntics i a les produccions musicals electroacústiques d'aquest segle, músiques tecno i afins incloses, convertides, pels enormes marges dinàmics que les caracteritzen, en dispositius remarcablement potents com a aïlladors-represors sensorials.
És la pèrdua del jo, l'anorreament de la consciència, un límit volgut, un extrem d'una tendència, una utopia actual popular no explícitament formulada? Al marge d'aquesta immersió individual en la negació de la pròpia, personal i, per natura biològica, vitalment necessària activitat intercanviadora d'informació i d'energia amb el món, on la verbalitat del discurs deixa pas a la gestualitat i la cultura esdevé cultura del gest, observo manca d'utopies clares i engrescadores. No sembla que existeixi un ideal social suficientment diferenciat del vell socialisme en crisi, que ho està, per cert, especialment, a causa de la crisi de la seva pràctica més generalitzada.
A voltes pensem que la tecnologia canviarà totalment la vida de la humanitat, que gràcies a ella els mercats evolucionaran de manera que l'accés dels usuaris als productes sigui directe, la plusvàlua desapareixi, les conductes capitalistes esdevinguin inconsistents i que per això l'estructuració de la humanitat esdevindrà horitzontal, que tothom esdevindrà lliure, creatiu i gaudirà de les mateixes oportunitats. Tan de bó arribem a aquests extrems, però és la humanitat, ella mateixa, per la suma total dels poders de les voluntats, la que canvia constantment de vida.
La tecnologia és un més, molt important, és cert, entre tots els aspectes determinants dels canvis humans. Sempre ens hem servit d'ella per evolucionar, però ni de lluny és ella l'essència de l'evolució; no ho és ni tan sols l'home ni el genoma que el poseeix i dirigeix. L'essència de l'evolució és la matèria tota en brut, i a l'extrem, ni ella, sinò quelcom en íntima relació amb ella : la informació, de la que la matèria n'és portadora des de que fou matèria en el primer instant, és la causa de les evolucions que observem. Que en aquest moment d'història de l'Univers i des d'aquí, a la Terra, la tecnologia ens sembli essencial és tan sols una questió de perspectiva, un símptoma més d'antropocentrisme.
En qualsevol cas, el desenvolupament massificat d'aquesta tecnologia de la computació i de les telecomunicacions que tan ens fascina, determinarà una població cada vegada més densa d'intermediaris capaços de distribuir imaginaris, que és el que més ven i prolifera, molt més que la varietat dels productes en sí mateixos : confiança, serietat, eficàcia, velocitat, discreció, seguretat, distribució, són alguns dels conceptes que només una xarxa complexa d'intermediaris entre productors i consumidors pot asegurar. No fa falta navegar gaire pel web per adonar-s'en : l'accés a la informació és voluntàriament filtrat, la tendència a la proliferació d'editors i dispositius de recerca és cada vegada més exagerada, cada vegada més exclusiva. Sincerament, em sembla com si, temo que, n'estic gaire bé segur, no ens enganyem, certes previsions de caire utòpic vinculades al desenvolupament de la tecnologia no siguin altra cosa que els slogans progandístics necessaris per a la difussió d'un producte dins un mercat on progressivament s'incrementa l'arrelament en la competència i la plusvàlua. Disposem així la utopia al mateix nivell que els imaginaris distribuits pels intermediaris i convertida en un factor més de valor adicional dels productes tecnològics. El significat atribuit a les paraules evoluciona i la deriva el du a la dissolució en el soroll. Si com a resultat global de la suma dels poders de les voluntats permetem que el sentit del terme desapareixi i derivi en quelcom de no conflictiu, deu ser perquè entre tots pensem que la utopia, sigui la que sigui, és perillosa.
Altres vegades sorprenen formulacions com ara aquesta de moda actualment en mitjans tecno-artístics segons la qual hem arribat ja al futur i ara tot el que cal fer es veure passar les coses per tal de decidir qué farem més endavant. Em pregunto quí són els que han arribat al futur de quí. Si al costat del tercer món, considerem els que al primer no poden accedir de cap de les maneres a la tecnologia perquè no tenen poder adquisitiu per procurar-se-la, especialment aquesta nova classe emergent que no té el privilegi de tenir feina, en quin món podem pensar que algú pugui haver arribat a algun futur previst per alguna utopia? Acceptem que uns quaranta mil.lions de persones tinguin actualment accés de qualitat mitjana a internet; són aquestes les que han arribat al futur dels deu mil mil.lions que resten? I entre aquestes, quines són les que han arribat al futur de les altres? Són tan sols uns pocs milers! Comprenc que les aplicaciones artístiques de la tecnologia arribin a impressionar-nos, especialment a aquells que ens en servim quotidianament. Pero que molt menys d'un quatre per mil de la humanitat accedeixi a certes coses, no és prova d'haver assolit cap fita rellevant. És interessant, de tota manera, la constatació de l'existència d'una classe privilegiada -tan sols jugo amb la terminologia marxista, no en pretenc l'ús en tota la seva significació-, casta o grup, que cregui haver arribat a la última frontera, que més lluny ningú no pugui arribar. Es planteja així una altra mostra del domini i la prevalència de la competitivitat com la més desitjable característica de les personalitats que haurien d'intervenir activament en les societats del futur, per a les que paradoxalment hom preveu una estructura horitzontal, igualitària, on cap home, necessàriament, no tindria més poder que els altres? No és malaltissa, si més clarament patològica no, aquesta complaença pel fet de pertànyer al grup d'escollits, les experiències pilot del qual faran extensibles les seves trovalles a una humanitat més equilibrada? O és tan sols ingènua? En qualsevol cas, aquest sentiment no és gens nou entre els grups de persones d'alguna manera vinculats al desenvolupament tecnològic o a la investigació artística amb aquests mitjans. A fi de comptes, hauria d'admetre que és molt humana la necessitat de pertànyer a alguna elit, que la solitud, és a dir la clausura, els propis límits, doncs, és difícilment soportable, assimilable. En el món musical, pot ser el primer en usar massificadament la tecnologia, en el de les arts gràfiques també, i ara ja gaire bé arreu, resulta divertit alhora que desconcertant comprovar la seguretat amb que els partidaris d'una tecnologia justifiquen la seva superioritat en relació a les altres. Les úniques conclusions que m'atreveixo a resoldre són, d'una banda, que uns no coneixen els avantatges de les tecnologies que usen els altres i, d'una altra, que la causa última, que no raó, de la vehemència de les argumentacions acostuma a ser la inseguretat personal en un món extraordinàriament agresiu que demana, una vegada més, ara d'amagat, peró, i malgrat la sacrosanta tecnologia que ens ha de resoldre tots els problemes, el sacrifici dels més febles, i afavoreix, contràriament a la natura, que és biodiversa, l'estreta lògica de l'evolució mal entesa, recolzada en la competició brutal, no cooperativa, pels recursos del mitjà. Crec que una utopia digna hauria de tenir en compta la diversitat de propostes, la cooperació, el desenvolupament sostenible, encara que no sigui realment sostenible perquè amb la seva implantació, els recursos finits del planeta, a terme llarg però no infinit, tendiran, irrevocablement, a la total extinció.
Temps tindrem per a emigrar o, al menys, per a fer que les nostres idees emigrin i solquin l'espai a la recerca de matèria suficientment complexa sobre la que instal.lar-se, assentar-se, viure, transformar-se alhora que transformar-la en una interacció íntima a fi d'assolir el límit més inconcebible : la trascendència.
En aquest estat de coses, més que la meva, la qual he après ja a saber impossible, jo voldria la trascendència de les idees. Sóc conscient que tal vegada vull massa. Sempre n’he volgut, però, de coses; especialment, coses que sonin, i més generalment, que es comportin i siguin autònomes de la meva existència, lliures en la mesura en que jo ho sóc o tinc la sensació de ser-ho, subjectes en la mesura que la seva actitud sigui interpretable com una resposta al món, és a dir, a la totalitat de les coses que els hi són accessibles en funció del radi d’acció del seu poder de conformar-les. No em sento com ell, sempre a la recerca de l’annul.lació de l’ésser creador en l’existència de l’obra creada, de la pèrdua de la identitat pròpia en donar identitat quelcom d’alié, però comparteixo cada vegada més amb Cage la renúncia al desig de controlar el sons. Em plau observar-los tal com són ells mateixos, estudiar com es comporten i evolucionen. Podria jo, doncs, desitjar quelcom diferent d'una creació, possible o impossible, tan se val, independent, lliure, autònoma, idéntica a sí mateixa, responsable? Si ho vull deu ser perquè a voltes ho crec possible, que és possible traçar en continuitat fins la seva existència un cami d’esdeveniments assolibles i previsibles, com hagués volgut D’Alembert, per una teoria musical universal, l'estructura de la qual mai no em sento capaç de delimitar sense caure en el parany del miratge. Serà perquè una teoria universal, tan si és musical com si no, no pot tenir límits a dins del món dels homes, i el somni de La Place, la determinació essencial de la història de qualsevol sia el fet considerat, de la previsió total i absoluta dels camíns de l'Univers, no sigui, per als homes, una altra cosa que una quimera, perquè al marge de la questió de si el món es continu o discontinu, al marge de si és limitat o de si no ho és, de si és o si no és, el món dels homes, aquesta és al menys la meva intuïció, sí és limitat i no és continu.
Tal vegada sóc, aleshores, tan ingenu com per desitjar quelcom d’impossible : sovint em demano si no serà pel fet de que el que és no em complau, que em complau somiar que el que no pot ser és. Però si quelcom no em complau, deu ser que un quelcom divers alguna vegada em complagué. Qui sap doncs si es tracta de quelcom que una vegada fou? Quelcom que vaig perdre, que vaig deixar perdre o que vaig voler perdre? Vaig necessitar perdre-ho? Va realment existir? Ara sé que món i jo podriem coincidir, sobretot perquè un jo no pot ser molt més que un conjunt de percepcions i interpretacions disperses i dis-cròniques d’un món. Ho sé i inevitablement arribo a aquesta conclusió, però no constantment experimento aquest sentiment en mi tal com ara ho formulo. És cert que vull el que em falta i el que crec que em fa falta és el que em falta : aquest és el sentit en que evoluciono quan em comporto segons el que hom calificaria de creativament. La música que faig, quan la faig perquè directament vull fer-la, tendeix a ser la que trobo a faltar, la que no és, al menys, si més categòricament no puc negar-la, aquella de la que no conec l’existència. I vull la música, l’activitat artística, la creació pura, no com a objecte sinò com a camí vers un coneixement del món; un coneixement del jo, si hom admet les intuïcions que de món poc més amunt apuntava. Les meves creacions són el resultat de l’activitat induïda per la mancança. La distància entre el que voldria i el que és o en resulta de les meves interaccions amb l'entorn, una mesura relativa del desig, que vindria a ser en aquest context equivalent al desdesig.
Això voldria : comprendre el món, comprendre’m. Comprendre’m per tal de reproduir-me i reproduir-me a fí de comprendre’m. A Contra el mètode , Paul K. Feyerabend observa, però, que la descripció exhaustiva de qualsevol objecte, la seva pròpia lògica inclosa, és autocontradictòria. Com podria jo descriure’m doncs a mi mateix? Com podria reproduir-me, d’altra banda, si la identitat no existeix més que com a límit? De tot això sorgeix el meu interès pels autòmats, les produccions lingüístiques i la necessitat d’una poètica en la que el món es formalitzable encara que pugui no ser-ho. D’aquí la fascinació per les xarxes de neurones, els isomorfismes entre propostes artístiques i plantejaments biogenètics, els intents de crear coses sensibles, adaptables al seu entorn, modificadores del seu entorn. D'aquí també la creença, qui sap si atàvica, present en mi encara abans de tenir consciència de pensar-la, en els estranys poders de la música. D’aquí els treballs en osciladors acoblats i Lucy, la colònia sintètica de cuques de llum que des de que fa uns anys la vaig fer nèixer, com a mirall d'un món efímer fet d'interaccions, respostes, intercanvis periòdics d'informació, estabilitzacions, desestabilitzacions i catàstrofes, crea ritmes complexos, batec rera batec, en ininterrumpuda i no determinable resposta lumínica i sonora a l'influència d'un món del que ella mateixa fa part, un món que cada dia, de manera diversa, la il.lumina.